Reformes a l'església

Santa Comba de Bande fou construïda el 672 baix el regnat de Recesvint.[1] Aquesta cronologia de finals del segle VII és l’acceptada per diferents autors que han treballat el cas de Santa Comba de Bande. El Grup d’arqueologia Tardo-antiga i Medieval encapçalat per Luis Caballero Zoreda senyalen fins a set moments de reformes o noves aportacions a l’arquitectura primigènia.

Etapa 1: A partir dels anàlisis estratigràfics es va descobrir que la fàbrica original encara es conservava als ciments, les voltes i l’ absis fins al porxo. Posteriorment, però encara dins aquesta primera etapa de la construcció primigènia, es varen afegir les estances als angles de les naus sense afectar gaire a l’aspecte original de l’església. Es pot veure aquest afegit i saber que correspon a un segon moment de la construcció pels forats de bastida practicats al mur.

Etapa 2: Es donen les primeres ruïnes que condicionen reformar una part de la nau nord, l’annexió de les naus que flanquegen la part occidental i la reforma del porxo. També en aquest moment s’obre un altar nínxol al mur oriental del creuer sud. Una documentació datada a l’any 872, durant el regnat d’Alfons III en que encarrega al seu germà Odoario la repoblació de l’antiga Aquae Flaviae, delegant al seu cosí el diàcon Odoyno la restauració de l’església de Santa Comba, que es trobava abandonada feia dos segles.

Etapa 3: Donat que no hi havia les lligades de l’habitació sud de la capçalera, implica una nova ruïna a aquesta habitació i els murs exteriors es varen haver de reconstruir posteriorment, possiblement al costat nord tenim el mateix problema. El segle XII També es el moment en que es pinten les pintures de l’absis.

Etapa 4: A finals de l’edat mitja es col·loca un cor alt als peus, es sobreeleva del terra i es torna a pintar l’interior de l’absis

Etapa 5: A una inscripció ens parla de la construcció d’una capella funerària sud-occidental al segle XVII i es construeix una nova portada per a l’església. També es construeix una sagristia nord-est que s’annexiona als paraments restaurats anteriorment.

Etapa  6: Al segle XIX, s’afegeix una espadanya entre la nau del porxo i el contrafort del lateral nord, adossat al braç occidental de la planta de creu.

Etapa 7: Durant el segle XX es produeixen diverses obres com la demolició de la capella sud i a la dècada dels trenta, l’arquitecte Alejandro Ferrant restaura l’església.

Evolució de la Planta: 1-Planta original, 2-Modificacions segles VIII-IX, 3-Planta Actual
a través de: http://www.spanisharts.com/arquitectura/imagenes/prerromanico/combadebande.html

---

[1] ADAM, Ernst, Historia del arte universal.vol. 9. La arquitectura medieval. Ediciones Moreton, s.a. Bilbao Pàg. 63.  

Bibliografia utilitzada:

CABALLERO, L.; ARCE, F.; UTRERO, MªA. Santa Comba de Bande, Orense. Arquitectura y documentación escrita. Unidad asociada CSIC / Universidad del país Vasco. 2003. Pàg: 69-73

ADAM, E. Historia del arte universal. La arquitectura medieval. Ediciones Moreton, s.a. vol:9. Bilbao, Pàg: 63

Entrada elaborada per Virginia Garí i Margalida Gomis

Catalogació

L’església de Santa Comba s’inclou al catàleg de Béns d’Interès Cultural.

A aquest catàleg es recullen sota la màxima protecció els béns mobles i immobles que gestiona la Direcció General de Belles Arts i Béns Culturals i d’Arxius i Biblioteques, sota la Subdirecció General de Protecció del Patrimoni Històric. Aquesta entitat s’encarrega del manteniment i l’actualització del catàleg (Registre General de Béns d’Interès Cultural i de l’Inventari General de Béns Immobles).

S’inclouen a més de Santa Comba tota la informació dels béns que les Comunitats Autònomes han decidit protegir o atorgar un tipus concret de protecció.

Com he esmentat, en el registre hi ha dos tipus de béns: mobles i immobles, els quals es recullen en dues bases de dades.

Els béns immobles són considerats aquells que estan recollits a l’article 334 del Codi Civil, segons el qual són els edificis i tot allò que formi part dels mateixos, encara que puguin ser separats i constitueixin un tot (Llei 16/1985, art. 14.1)

Aquells considerats béns immobles al registre de Patrimoni Cultural Espanyol poden ser: monuments, jardins històrics, conjunts històrics, llocs històrics o zones arqueològiques.

Santa Comba està considerada al registre com a monument, i el seu codi és 51 - 0000198 - 00000. És monument nacional de Galicia des de l’any 1921, i s’inclouen junt amb l’edifici les pintures del segle XVI i les restes romanes reutilitzades que es situen en el seu interior. 

El dia 8 de juny va ser declarada Monument Nacional al ser l’església més antiga de la CCAA de Galícia, i al mes d’agost del mateix any va ser declarada BIC. 

Vía:  Fundación Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

Pàgines consultades i d'interès:

Patrimonio galego: Santa Comba

Ministerio de Educación, Cultura y Deporte: Catàleg de Patrimoni Cultural (Fitxa Santa Comba)
Diario del Derecho: Inventari general del Patrimoni Cultural de Galicia

El model de planta cruciforme

El conjunt d'esglésies del segle VII conservades actualment a la península Ibèrica, tenen alguns trets en comú, especialment pel que respecta a la seva planta. Aquestes esglésies acostumen a disposar de murs gruixuts i amples, en conseqüència s'obren en ells pocs vans i estrets. Trobam preeminència en l'ús d’arcs de ferradura, els quals tenen una arrel tardorromana i ja havien estat emprats en edificis anteriors, en aquest cas l'arc de ferradura hispanovisigot no serà tan tancat com l’emprat pels musulmans.

Totes aquestes esglésies datades al segle VII i següents han estat objecte de continues modificacions i intervencions al llarg del temps. Per aquest motiu no es coneix clarament la procedència i la originalitat de tots els elements constructius que formen les esglésies. L'element més destacable del que disposen totes i el que més podríem comparar seria la planta, la qual si seria original del segle VII.

En aquest període la planta evoluciona des del model basilical cap a la plena adopció de la planta cruciforme que caracteritza Santa Comba de Bande. Un cas escepcional és el de San Pedro de la Nave (Zamora) que es troba en un punt entremig entre ambdós models, malgrat ser més similar al model crucífex.

La capçalera sempre és rectangular exteriorment, en alguns casos pot estar absidada a l'interior. Un altra tert carecterístic d'aquestes esglésies és que disposen de dues cambres, la pastophoriae (diaconikon i prothesis), en qualsevol cas serien cambres destinades als elements relacionats amb el ritus o l’altar, que es disposaven en els extrems dels braços de la creu. Altres espais emprats serien el thesaurum i el sacrarium, tot i que no es coneix la seva exacta ubicació.

Sempre s’havia cregut que les plantes basilicals de tipus llatí s’havien heredat de la tradició romana, en canvi, les plantes basilicals compartimentades (o cruciformes) són de tradició bizantina. Tot i així a la Península Ibèrica, durant el segle VII-VIII hi havia una gran combinació i diferencia de manifestacions artístiques i culturals que s’arribaren a combinar ambdós models.

Manuel Gómez-Moreno (1919) va ser un dels primers en interesar-se per a l'estudi d'aquestes esglésies. Defensava que les esglésies no basilicals o que no responien a influencies islàmiques eren obligatòriament d’època visigoda. A més va considerar la planta cruciforme inscrita en un rectangle o quadrat com un model típicament hispà. Aquest model no tendria continuació i seria substituït per plantes centralitzades.

Helmut Schlunk (1939) a diferencia de Gómez-Moreno va emprar fonts epigràfiques i textos com instruments cronològics per estudiar les esglésies i va crear així una tipologia d’arquitectura visigoda. Va defensar el model hispanovisigot com una continuació del paleocristià i bizantí. Va considerar Santa Comba de Bande com una església visigoda, tot i haver-ne dubtat.

Pere de Palol (1956) considera que la península Ibèrica és l’únic nucli on es conserva el creuer a l’arquitectura del segle VII. Entén aquesta cronologia com un ampli període d’experimentació a nivell tipològic. Considera aquestes esglésies com un recorregut entre l’arquitectura paleocristiana i la visigoda de la segona meitat del segle VII.

Luís Caballero Zoreda (1980) va basar el seu estudi de les esglésies del segle VII a partir de l’estratigrafia arqueològica i l’escultura decorativa. Va arribar a la conclusió de que a pesar de la distancia geogràfica entre les diferents esglésies es pot parlar d’elles com un grup arquitectònic cohesionat.

María de los Ángeles Utrero (2009) va recollir els estudis anterior que s'havien fet respecte a les esglésies de la península Ibèrica del segle VII, i va posar-los en conjunt. A partir d'aquí diferencia tres grups d'esglésies hispanes del segle VII. Prendrem els seus estudis com a referent ja que són els més recents i els que majors punts de vista contemplen a l'hora d'estudiar els conjunts esglesiàstics.

Planta de Santa Comba de Bande
(Yarza Luaces, Joaquín, 1985, p. 22)

S’ha anomenat grup tradicional a un conjunt d’esglésies de la península Ibèrica que daten del segle VII al IX. Hi formen part tan esglésies hispanovisigodes i com esglésies mossàrabs. Les més importants són: 

• Santa Comba de Bande n’és la més important del grup, ja que es convertí en el model per a la resta d’esglésies cruciformes que anirien apareixent posteriorment. L’església original constava d’una planta de creu grega exempta amb un absis rectangular, a la qual se li afegiren amb el temps diverses dependències conformant així una planta de creu grega inscrita en un rectangle.
  
  
• São Fructuoso de Montélios (Braga, Portugal). Format per una planta cruciforme amb braços semicirculars a l'interior, emmarcats exteriorment de forma quadrada. Va ser objecte d'una important reforma a finals del segle XIX, fet que dificulta conèixer amb exactitut quina és la part original.
  
  
• San Pedro de la Mata (Casalgordo, Toledo). És una església cruciforme amb absis exempt rectangular. Al costat meridional disposa d'una nau lateral, que no apareix en el costat septentrional. Aquesta església es troba en estat de ruïna i no ha estat objecte d'estudis arqueològics, per tant els coneixements que es tenen són relatius.
  
  
• Santa Maria de Melque (San Martín de Montalbán, Toledo). Destaca per tenir un absis en forma de ferradura que exteriorment presenta espai quadrat. Adossades a l'església es troben altres dependències rectangulars, que són coetànies al nucli cruciforme.
  
  
• Santiago de Peñalba. El més destacat en aquest cas és que l'església disposa d'un absis principal i un contraabsis. Per aquest motiu l'entrada no es situa en un eix axial a l’absis i ha de desplaçar-re en un dels braços de la creu. L’absis occidental és de mig punt peraltat al seu interior, i l’oriental presenta forma de ferradura. És un tipus de planta cruciforme que a diferència de les anteriors allarga un dels seus braços, apropant-se així al model de planta de creu llatina.

Plantes de les esglésies São Fructuoso de Montelios, San Pedro de la Mata,  Santa
María de Melque i Santiago de Peñalba. (Caballero Zoreda, Luís. 2009, p. 138)

En els últims anys s’han estudiat nous edificis que podrien haver estat influenciats pels models del grup esmentat anteriorment. És a dir, per alguns historiadors, malgrat haver estat aixecats en una cronologia més tardana creuen que estarien influenciats per les esglésies del grup anterior. Una selecció dels més importants pria ser la següent: Valdecebadar (Olivenza, Badajoz), Mosteiros (Portel, Portugal), Montinho das Laranjeiras (Alcoutim, Portugal), San Vicente de Valencia o Santa Clara de Córdoba.

Plantes de les esglésies de Valdecebadar, Mosteiros, Montinho das Laranjeiras, San Vicente de Valencia i Santa Clara de Córdoba. (Caballero Zoreda, Luís. 2009, p. 142)

Un darrer grup, estaria format per esglésies del segle VII que han estat reformades o ampliades amb posterioritat, i que arrel d'aquest intervencions han perdut la planta cruciforme o de creu grega original. Uns exemples serien: Sant Vicenç d’Obiols (Barcelona), Santa Maria de Marquet (Pont de Vilomara i Rocafort, Barcelona), Santa Magdalena d'Empuries o San Felices de Oca (Villafranca de Montes de Oca, Burgos). L’estudi d’aquest tercer grup és molt recent, pel que no es poden encara treure conclusions sobre les seves influencies visigodes. 

Plantes de Sant Vicenç d'Obiols, Santa Maria de Marquet, Santa Magdalena d'Empuries
 i San Felices de Oca.(Caballero Zoreda, Luis. 2009, p. 145)

Bibliografia: 
-BEVAN, Bernard. Historia de la arquitectura española, Editorial Juventud, Barcelona, 1970. p. 30 – 43.
-BOZAL, Valeriano. Historia del arte en España: desde los orígenes hasta la Ilustración, Ediciones Istmo, Madrid, 1973. p. 48 – 52.
-SCHLUNK, Helmut. “Arte Visigodo”, en Ars Hispaniae, vol. II, Editorial Plus-Ultra, Madrid, 1947. p. 273 – 306.
-UTRERO AGUDO, Mª de los Ángeles. “Las iglesias cruciformes del siglo VII en la Península Ibérica. Novedades y problemas cronológicos y morfológicos de un tipo arquitectónico” en CABALLERO ZOREDA, Luis. El siglo VII frente al siglo VII: Arquitectura, Instituto Arqueología Mérida, Madrid, 2009. p. 133 – 154.
-YARZA LUACES, Joaquín. Arte y arquitectura en España: 500 – 1250, Ediciones Cátedra, Madrid, 1985. p. 9 – 25.

Entrada elaborada per Sofia Martínez i Bernat Mateu

Anàlisi tècnic

Santa Comba de Bande: 

L’església de Santa Comba es troba a la Comunitat autònoma de Galícia, al terme municipal de Baños de Bande, a 43 km al sud-oest d’Orense en direcció a Celanova. 

Establir una datació exacta per Sta. Comba és complicat i ha generat discussió per tots aquells que s’hi han interessat. Aquesta discussió es centra entorn a criteris tipològics i de l'estil dels seus elements decoratius. Luis Caballero Zoreda, museòleg i arqueòleg, interessat científicament en l’estudi de l’Antiguitat Tardana i el pas de l’Edat Mitja, proposa un bon estat de la qüestió sobre la polèmica datació d’aquesta església. 

S’han establert dues conclusions contradictòries: Thomas Hauschild, professor d’antropologia social/cultural de la Universitat Marthin Luther de Halle (Wittenberg, Alemanya), senyala l’ absis de Sta. Comba com el paradigma d’aparell d’època visigoda. En canvi, Caballero considera que l’ absis és justament la millor prova d’un afegit posterior; en conseqüència Bande, s’hauria construït en època visigoda però el seu alçat actual seria sobretot de la Repoblació. En aquest sentit, Pere de Palol, també involucrat en nombroses excavacions i estudis arqueològics, puntua que no es pot oblidar que Santa Comba fou reconstruïda a fundamentis,  a l’època d’Alfons III (872).

Es senyala però, de forma general, que és una construcció de meitat del segle VII, i presenta característiques de l’art hispano-visigot assentat a la Península Ibèrica des del segle V, quan l’Imperi Romà s’havia dissolt fins a la conquesta musulmana de la Península, segle VIII.

Es va sol•licitar l’anàlisi estratigràfic de l’església, donada la controvèrsia que ha generat la seva datació. Un cop realitzada la fotogrametria es va procedir a la lectura dels paraments. El dubte era si hi havia dos edificis de l’Alta Edat Mitjana inscrits dins un o si es tractava d’una única església. S’ha demostrat que l’edifici original es conforma a partir de la planta de creu grega exempta amb capçalera i pòrtic als peus. S’ha volgut inscriure aquesta planta cruciforme dins un rectangle degut a modificacions posteriors en que l’ absis original es va reconstruir i s’hi va afegir un avant-absis; allargant així la capçalera. Es sap que la construcció dels absis és coetània per la unitat de l’aparell, l’absència de talls o lligades per rebre nous carreus. Els espais laterals situats als angles del transsepte i el braç de l’ absis són també afegits posteriors, dels quals sols se’n conserva un; ens ho demostren els forats de bastida practicats al mur amb posterioritat. Es pensa que també pogués haver dues cambres més als costats del pòrtic, fent allargar encara més la planta.

Entre les esglésies hispanes, senyala Joaquin Yarya, resulta molt oriental o relacionada amb Ràvenna. La planta de creu grega es veu completada amb l’allargament de la nau longitudinal amb el pòrtic als peus i la capçalera atorgant un joc de simetries a la planta.

Díaz Lorenzo, Juan Carlos. a través de http://arteyarquitectura.wordpress.com

La pedra utilitzada per el parament dels murs És granítica, tallada de forma irregular i amb una ordenació desigual; centrant l’ interès en tallar millor les dovelles dels arcs torals que sostenen l’estructura central.  Procedint a realitzar una lectura més detallada de la construcció, des del pòrtic oest es dóna entrada a l’església, trobam tres vans, un d’ells cec on es disposa un relleu amb una inscripció. Aquest espai es troba cobert a una vessant. Actualment a l’exterior està cobert per teules, com la resta de la coberta exterior, i rematat per una espadanya amb dues bífores i un va petit a la part més punxeguda.

A continuació, la zona del creuer s’aixeca en altura i s’obren quatre obertures a cadascun dels costats ja que és de secció quadrada. Està cobert a quatre aigües per maons de tipus romà d’un parament espigat; formant una volta d’aresta interior. Les obertures cap als braços de la creu a partir del creuer els podem anomenar arcs torals.

L’avantabsis, orientat a l’est també està cobert per aquest parament espigat a mode de volta de canó, paral•lel a l’arc toral que obre aquest espai on també hi ha dues obertures a cada costat a nivell del terra i una finestra superior també de mig punt que aporta lluminositat a l’espai. Seguidament davall aquesta finestra s’obre un arc de ferradura sobre una imposta que sobresurt una mica del mur ja que també és sostinguda pels dos parells de columnes de marbre negre i capitells corintis, possiblement reutilitzades d’una construcció romana propera. Aquestes es situen a cada costat de l’obertura de l’absis. Està cobert a l’exterior a una vessant però interiorment amb volta de canó. Conta amb una finestra elevada al mur est.

Alguna cosa a afegir seria l’ús de la finestra situada entre l’arc toral que dona pas a l’absis; es pensa que pogués ser l’entrada a una cambra superior que no ens ha arribat, amb una funció de ressonància per a l’ús de campanes que farien sonar mitjançant un sistema de cordes des de l’interior de l’església. També afegir, que les cambres laterals de l’avant-absis, d’època posterior, podien tenir una funció monàstica o per guardar elements sagrats del culte.

La senzillesa de l’església contrasta amb el partit que va saber treure l’arquitecte amb l’hàbil joc de diferents altures per tal d’obrir vans produint canvis de lluminositat de l’espai intern. 

Díaz Lorenzo, Juan Carlos. a través de http://arteyarquitectura.wordpress.com

Bibliografia: 

GODOY, Cristina. Arqueología y litúrgia. Iglesias hispánicas (siglos IV al VIII). Publicacions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1995 

YARZA, Joaquín. Arte y arquitectura en España. 500 a 1250. Ediciones cátedra S.A Madrid, 1987

CABALLERO, Luis;  ARCE, Fernando; UTRERO, Mªde los Ángeles. (Unidad Asociada CSIC/Universidad del País Vasco. Grupo de Arqueología Tardoantigua y Medieval.) Arqueologia de la arquitectura 2, Santa Comba de Bande (Orense). Arquitectura y documentación escrita. [en línea]. 2003. Pàgs: 69-73, 

Art i arquitectura hispanovisigoda

Introducció:

En el segle V va tenir lloc la caiguda de l'Imperi Romà, aquest fet va suposar la ruptura de la unitat política d'Europa Occidental i el sorgiment de nous regnes germànics independents que van posar les bases de la societat feudal. En aquest panorama de disgregació, l'Església va ser l'únic element unificador. Tot i això, l'art va evolucionar cap a estils propis de cada regne, determinats pel seu grau de romanització i per les tradicions germàniques dels pobles que van assumir el poder. Es denomina art preromànic aquest conjunt heterogeni d'estils que es desenvolupen a Occident des de la caiguda de l'Imperi Romà fins a la consfiguració de l'art romànic en el segle XI.

El preromànic espanyol està fromat, principalment, per tres estils que es van succeint un rere l'altre; el primer estil és el visigot, que engloba des del segle V fins al segle VII, el segon estil que trobam és l'asturià, que engloba des del segle VIII, fins al segle IX, i per acabar tenim l'art de repoblació, també anomenat de frontera o mossàrab, que engloba el segle X.

Nosaltres ens centrarem en la primera manifestació, el període visigot, que es va instaurar a Hispania i que va arribar a dominar tot el territori fins a la invasió musulmana l'any 711.

Art i arquitectura visigoda

L'establiment del poble visigot a  la Península Ibèrica, va tenir lloc poc després de la batalla de Vouillé, en la qual els visigots van sofrir una derrota, i com a conseqüència, van ser desplaçats de la Gàl·lia. El seu establiment a la Gàl·lia va tenir lloc l'any 409, quan diferents pobles bàrbars van penetrar a Hispania sense trobar-hi a penes resistència, i per frenar aquest procés, Roma va autoritzar als visigots a assentar-se al sud de la Gàl·lia per així controlar els territoris hispans.  

Després de la derrota a Vouillé, els visigots es van desplaçar cap a Hispania i hi van establir un regne visigot independent.

En el cas dels visigots, l'art no suposa un trencament amb el passat, sinó que suposarà la suma d'altres elements, influències d'altres pobles i les diferents aportacions provocaran noves creacions que conformaran l'art medieval. En el món hispanovisigot, aquest art s'ha de dividir en dues etapes diferents:

1. Període gòtic-arrià: que comprèn des de la creació del regne fins l'any 586, aquest període s'ha d'entendre com un període en que es mesclen diferents corrents artístics, degut a les relacions pacífiques d'Espanya amb altres indrets que van provocar l'entrada d'altres estils o corrents.Una de les arts més importants durant aquesta època foren totes aquelles elaborades amb metall, ja sigui l'orfebreria, la joieria o la fabricació d'armes. Les làmines d'or sovint anaven decorades amb gravats, decorades amb la tècnica del calat, etc. Les joies sovint anaven policromades, amb les quals es volia aconseguir donar la sensació de riquesa. En quant a les armes, aquestes no eren armes per la lluita, sinó que eren ornamentals, usades en actes protocol·laris. Les armes trobades són espases, sables, llances, etc. Tots aquests objectes anomenats, han estat trobats als aixovars funeràris.


2. Període gòtic-catòlic: aquest període va des de la consversió a la religió cristiana, fins a la invasió musulmana de l'any 711. Degut a aquesta conversió a la religió cristiana per part de Recared, fill de Leovigild, hi ha una proliferació dels monestirs i congregacions, de les quals només ens han arribat cròniques i escrits.

Els visigots no tenien una tradició arquitectònica, per aquets motiu i a més si hi afegim que hi va haver una recessió econòmica a l'època, les obres conservades són escasses i de petites dimensions. No es sap amb quina mesura va existir una arquitectura arriana, ja que feien ús de construccions preexistents.

En època visigoda, l'arquitectura dependria de fórmules evolucionades de la cultura tardorromana sobre la qual recauria la influènica mediterrània, que donaria lloc a algunes de les basíliques. però aquesta nova fórmula, ara anomenada visigoda, deriva de la cultura omeia, especialment les voltes, el tips d'aparell usat, l'ús del maó com a material constructiu i també la reincorporació de l'escultura ornamental.

Trobam dos tipus d'església:

1. Basilical-centalitzada


2. Monacat; església monàstica.

Trobam gran quantitat de textos que mencionen esglésies i monestirs localitzats a les ciutats més importants, d'altres secundàries que han desaparegut i algunes que gairebé no es troben documentades. Encara que no tots els exemplars han desaparegut, sinó que alguns s'han conservat o com a mínim en han arribat restes importants.

L'arquitectura paleocristiana, es caracteritza per plantes basilicals amb armadures, que després donarien lloc a la visigoda del segle VII, aquesta es caracteritza per ser un espai compartimentat i centralitzat, és a dir, amb espais diferenciats, així que es fuig d'aquella conscepcó d'espai diàfan.

En quant a la forma, les capçaleres presenten una forma rectangular i es troben cobertes per una volta. Als costats de la capçalera, trobam dues cambres, de menors dimensions, serien enteses com la pastophoriae (diakonicon i la prothesis ). En els textos de Liber Ordinum es parla d'una habitació de l'església, encara que aquesta estava separada del cos principal, era anomenada preparatorium, on s'elegia el sacerdot i aquest jugava un paper en diferents processons que anaven del preparatorium a l'atar. També servia per a guardar la creu de fusta. Altres sales que trobam són aquelles de les quals es sap la seva funció però no la seva ubicació, com pugin ser la thesurum i el sacrarium.

El cobriments dels espais es duia a terme per mitjà de la volta i també de l'enteixinat de fusta. Els visigots més que la forma arquitravada, feien ús de l'arc de ferradura, aquest arc no era tan tancat com el característic de l'art islàmic.

En quant a l'aparell usat és el que s'anomena de "sillería", format per carreus grans treballats.

BIBLIOGRAFIA:

CABALLERO, L.: Arqueología de la arquitectura:Sobre límites y posibilidades de la investigación arqueológica y de la arquitectura. Unidad Asociada CSIC. Madrid. 2002. Pàgs. 83 -100.

MAROTO, J.: Història de l'art. Ed. casals. Barcelona. 2009

YARZA, J.: Arte y arquitectura en España. 500 a 1250. Ed. Cátedra. Madrid. 1987

La Península Ibèrica als segles V-VIII: el context Històric

S'usa el terme Hispània Visigoda per a referir-se al període històric en que el poble visigot es va assentar a la península Ibèrica, que podem comprendre entre els segles V i VIII.

Abans de presentar el tema cal tenir present la inestabilitat política que acompanya a aquest període i la diversitat de pobles que ocuparan la Península Ibèrica: Romans, Vàndals, Sueus, Alans, Visigots, Bizantins i Jueus.

• Els Romans, havien incorporat les terres de la península Ibèrica als seus dominis a partir de la segona guerra Púnica, el 218 a.C. Durant l'ocupació dels romans es va anar consolidant el seu poder amb una forta romanització del territori a nivell d'organització social, religiós, cultural, lingüístic, artístic, militar, urbanístic i econòmic. Encara que a partir del segle III es comença a debilitar aquest sistema. Seran ocupats i expulsats per pobles germànics.

• Els Vàndals, de naturalesa indoeuropea provenien de l'Europa central. Varen arribar a la província romana d'Hispània el 409. Es dedicaren a fer saquejos i assolar ciutats, però arribaren a tenir algunes petites àrees baix els seu poder, concentrades en el sud perninsular. Van romandre a la península en un espai curt de temps, ja que al 429 van decidir passar a Àfrica. En terres africanes van establir un important regne, des d'on saquejares i ocuparen el 455 les illes Balears.

• Els Sueus, eren un poble germànic que havia abandonat el seu assentament primitiu i vivien de saquejos i pillatges, especialment de la Galia. El 409 al igual que els vàndals van creuar el Pirineus i assolaren el nord de la península. En vàries ocasions es varen enfrontar amb els vàndals, als qui van vèncer. Van decidir instar-se a la provincia Gallaetica, ocupant així el nord-oest peninsular. Arribaren a ocupar una gran extenssió de les terres de la península.

• Els Alans, eren un grup d'ètnia irànica constituït per pastors nòmades. També s'incorporaren a la península als primers anys del segle V, instalat-se a la provincia de Lusitania. La seva estada a la península ve ser molt curta, degut a que es van desintegra com a grup ja que la majoria s' uniren als vàndals a Àfrica i un nombre més reduït es va aderir als sueus.

  

  Els diferents regnes formats als segles V-VII: el Regne Sueu en blau,
  el Regne dels Alans en verd i el regne Vàndal en vermell. (Bernat Mateu)

• Els Bizantins, provenen de l'imperi romà d'orient. Intentàren recuperar la grandesa i explendor de l'antic imperi romà del que havien sorgit. Per aquest motiu van dur a terme importants conquestes en el Mediterrani occidental. Durant el regnat de l'emperador Justinià (527-565) s'arribà al moment de major expansió, on ocuparen les illes Balears i el sud-est peninsular.

  

  Territoris hispànics incorporats a l'imperi bizantí. (Bernat Mateu)

  
  

• Els Jueus, provenen de la provincia romana de Palestina. Després de diferents diàspores es van anar extenent al llarg de tot l'imperi romà, arribant també a la peninsula Ibèrica. Vivien de forma disseminada en el conjunt del regne. Tendran major presència i importància en períodes posterior, especialment a Al-Andalus. Destacaran per les seves activitats econòmiques lligades a l'artesania, el comerç o la medicina. Seran perseguits, entre altres, pels visigots.

• Els Visigots van traslladar-se a la península Ibèrica en dues ocasions, el 416 i el 456 com aliats dels romans per tal de fer front a les tribus germàniques que aleshores estaven ocupant aquestes terres. Però un cop s'adonaren de la debilitat del poder de Roma van decidir instalar-s'hi de forma permanent. El 476 ja s'havien assentat a la península i arribaren a controlar gran part d'aquesta. Els visigots acabaren amb el domini romà de la península Ibèrica i dels pobles bàrbars, encara que als sueus no els van vèncer fins al segle VI.

  

  Màxima expanció del regne Visigot. (Bernat Mateu)

Amb l'arribada dels visigots no finalitzen les lluites pel control peninsular ni la inestabilitat política. En part aquesta inestabilitat era provocada pels propis visigots, els quals s'organitzaven en una monarquia electiva, en la qual el monarca era elegit per membres importants de la cort palatina i per bisbes. El monarca estava considerat com un ungit de Déu i tenia en les seves mans un poder i una autoritat molt amplia. Els nobles que volien fer-se amb el tron i gaudir del poder reial crearen trames per destronar als monarques, per aquest motiu els regnats visigots van una durada molt curta. Cal destacar també l'important nombre de monarques que moriren assassinats.

Els visigots van haver de conviure amb els hispanoromans a qui havien subordinat. És a dir, van haver de conviure dos pobles que tenien una naturalesa cultural molt diferent. Es vàren fer esforços per juntar a les dues cultures, però no van aconseguir bons resultats. Per aquest motiu els visigots van diferenciar dos estats en un sol territori, els quals compartien el mateix rei, però cada grup mantenia el seu codi de lleis, el hispanoromans el codi Brevari i el Visigots el Codi d'Euric. Aquesta dualitat finalitzarà amb el Liber Iudiciorum establert el 654 per Recesvint, el qual unifica jurídicament a tots els habitats del regne visigot.

A nivell social ens trobam en una societat prefeudal o de transció al feudalisme, en la qual es va produint una ruralització amb la qual la poblacó s'organitzava en nuclis reduïts i no destacaran grans ciutats, a excepció de Toledo que era la capital política i religiosa. Es substitueix l'esclavitud pel colonat, a partir d'ara la població s'organitza en la relació a la propietat de la terra. Es tendeix cap a l'autoconsum. Malgrat inicialment són dos grups aïllats amb el pas del temps hispanoromans i visigots es van apropant socialment, arribant a produir-se matrimonis mixtos.

A nivell cultural eren dos pobles amb unes diferències molt notables, però malgrat tot ambdós parlaven la mateixa llengua, el llatí vulgar. Aquest fet va permetre la comunicació entre ambdós grups, però cal tenir present l'impacte lingüístic que va tenir el domini visigot en la llengua castellana, ja que aquests a més del llati tenien un substrat de la seva llegua gòtica original. L'emprenta visigoda en la llengua és especialment destacada en l'àmbit de la toponimia.

En l'apartat religiós els visigots practicaven l'arrianisme, que era considerat una secta pel cristianisme de Roma. Per altra banda els hispanoromans havien hertat el Catolicisme com la seva única religió. El 587 Recader va unificar les dues confessions baix el catolicisme. L'uniformitat religiosa va afavorir la integració de les dues comunitats, l'ascens puntual de figures hispanoromanes en l'estructura del poder visigot i l'augment de la influència social de l'església. Cal dir que hi ha episodis aïllats i sense èxit en que alguns monarques intenten reconduir als habitants cap a l'Arrianisme. L'Església es va convertir en aquest moment en la màxima autorita moral, ja que encara no s'havien definit les àrees d'influència civil i eclesiàstica. Els bisbes de totes les diòcesis del regne es reunien en els anomenats Concilis de Toledo, on debatien assumptes de diversa naturalesa i recomanaven al rei en la seva tasca legisladora, encara que aquests Concilis eren òrgans únicament consultius.

La fi del Regne Hispanovisigot:

El 710 va morir el rei Witiza, en quedar buit el tron de la corona visigoda es varen succeir enfrontaments entre dos pretendents Roderic i Agila. Agila va pactar amb els musulmans la seva entrada a la península per tal de donar-li suport i vèncer a Roderic. El 711 els musulmans van sortir victoriosos de la batalla de Guadalete on van matar a Roderic, llavors Agila va accedir al tron com Agila II. Un any després el 712 els musulmans, dirigits per Mussa i convençuts de l'afebliment del poble visigot decideixen ocupar el seu regne. El 714 acosegueixen el domini de tota la península i les illes Balears, a excepció de la costa cantàbrica. Abd-al-Aziz ibn, fill de Mussa va ser anomenat governador d'aquestes terres, al mateix temps que Agila i un gran nombre de magnats visigots havien abandonat la península i es pot donar per acabada la monarquia hispanovisigoda.

Serà en aquest context d'inestabilitat geopolítica on s'edificarà l'església de Santa Comba de Bande. Les fons no presenten un acord unànim entorn de la seva creació, la postura més defensada és que s'inicià la seva construcció cap al darrer terç del segle VII durant el regnat de Recenvint.

Bibliografía

ADAM, Ernst. Historia del Arte universal, (vol. 9), Bilbao, Ediciones Moretón, 1967. p. 51-56

GARCÍA DE CORTÁZAR, Fernando; GONZÁLEZ VESGA, José Manuel. Breve historia de España, Barcelona, Alianza Editorial, 1994. p. 119-128, 133-134.

HUYGNE, René. El arte y el Hombre, (vol.2), Barcelona, Editorial Planeta, 1966. p. 177-179.

Benvinguts

Benvinguts a aquest blog monogràfic que tractarà sobre l'església visigoda de Santa Comba de Bande, a Orense.

Som quatre estudiants de Grau en Història de l’Art de la Universitat de les Illes Balears, aquesta idea d'elaborar un blog sorgeix d’un projecte de treball de curs per una assignatura que cursam ''L'Art de l'Antiguitat Tardana''.

A continuació proposam un llistat de temes que serien interessants per tractar i conèixer en profunditat l’església i la seva presentació en l’art visigot:

1.     La península Ibèrica als segles V-VIII: El Context històric

2.     Art i arquitectura visigoda a la Península Ibèrica

3.     Anàlisi tècnic de l’edifici

4.     El model de planta cruciforme

5.     Intervencions i reformes realitzades

6.     Catalogació de Santa Comba

Bibliografia general:

- ADAM, Ernst. Historia del arte Universal, (vol 9), Bilbao, Ediciones Moretón, 1967 

- BEVAN, Bernard. Historia de la arquitectura española, Editorial Juventud, Barcelona, 1970. p. 30 – 43.

- BOZAL, Valeriano. Historia del arte en España: desde los orígenes hasta la Ilustración, Ediciones Istmo, Madrid, 1973. p. 48 – 52.
- CABALLERO, Luis;  ARCE, Fernando; UTRERO, Mªde los Ángeles. (Unidad Asociada CSIC/Universidad del País Vasco. Grupo de Arqueología Tardoantigua y Medieval.) Arqueologia de la arquitectura 2, Santa Comba de Bande (Orense). Arquitectura y documentación escrita. [en línea]. 2003.

- GARCÍA DE CORTÁZAR, Fernando; GONZÁLEZ VESGA, José Manuel. Breve historia de España, Barcelona, Alianza Editorial, 1994

- GODOY, Cristina. Arqueología y litúrgia. Iglesias hispánicas (siglos IV al VIII). Publicacions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1995

- HUYGNE, René. El arte y el hombre, (vol.2), Barcelona, Editorial Planeta, 1966

- MAROTO, J. Història de l'art. Barcelona, Casals, 2009

- SCHLUNK, Helmut. “Arte Visigodo”, en Ars Hispaniae, vol. II, Editorial Plus-Ultra, Madrid, 1947. p. 273 – 306.
- UTRERO AGUDO, Mª de los Ángeles. “Las iglesias cruciformes del siglo VII en la Península Ibérica. Novedades y problemas cronológicos y morfológicos de un tipo arquitectónico” en CABALLERO ZOREDA, Luis. El siglo VII frente al siglo VII: Arquitectura, Instituto Arqueología Mérida, Madrid, 2009. p. 133 – 154.

- YARZA LUACES, Joaquín. Arte y arquitectura en España: 500 – 1250, Ediciones Cátedra, Madrid, 1985. p. 9 – 25.