El model de planta cruciforme

El conjunt d'esglésies del segle VII conservades actualment a la península Ibèrica, tenen alguns trets en comú, especialment pel que respecta a la seva planta. Aquestes esglésies acostumen a disposar de murs gruixuts i amples, en conseqüència s'obren en ells pocs vans i estrets. Trobam preeminència en l'ús d’arcs de ferradura, els quals tenen una arrel tardorromana i ja havien estat emprats en edificis anteriors, en aquest cas l'arc de ferradura hispanovisigot no serà tan tancat com l’emprat pels musulmans.

Totes aquestes esglésies datades al segle VII i següents han estat objecte de continues modificacions i intervencions al llarg del temps. Per aquest motiu no es coneix clarament la procedència i la originalitat de tots els elements constructius que formen les esglésies. L'element més destacable del que disposen totes i el que més podríem comparar seria la planta, la qual si seria original del segle VII.

En aquest període la planta evoluciona des del model basilical cap a la plena adopció de la planta cruciforme que caracteritza Santa Comba de Bande. Un cas escepcional és el de San Pedro de la Nave (Zamora) que es troba en un punt entremig entre ambdós models, malgrat ser més similar al model crucífex.

La capçalera sempre és rectangular exteriorment, en alguns casos pot estar absidada a l'interior. Un altra tert carecterístic d'aquestes esglésies és que disposen de dues cambres, la pastophoriae (diaconikon i prothesis), en qualsevol cas serien cambres destinades als elements relacionats amb el ritus o l’altar, que es disposaven en els extrems dels braços de la creu. Altres espais emprats serien el thesaurum i el sacrarium, tot i que no es coneix la seva exacta ubicació.

Sempre s’havia cregut que les plantes basilicals de tipus llatí s’havien heredat de la tradició romana, en canvi, les plantes basilicals compartimentades (o cruciformes) són de tradició bizantina. Tot i així a la Península Ibèrica, durant el segle VII-VIII hi havia una gran combinació i diferencia de manifestacions artístiques i culturals que s’arribaren a combinar ambdós models.

Manuel Gómez-Moreno (1919) va ser un dels primers en interesar-se per a l'estudi d'aquestes esglésies. Defensava que les esglésies no basilicals o que no responien a influencies islàmiques eren obligatòriament d’època visigoda. A més va considerar la planta cruciforme inscrita en un rectangle o quadrat com un model típicament hispà. Aquest model no tendria continuació i seria substituït per plantes centralitzades.

Helmut Schlunk (1939) a diferencia de Gómez-Moreno va emprar fonts epigràfiques i textos com instruments cronològics per estudiar les esglésies i va crear així una tipologia d’arquitectura visigoda. Va defensar el model hispanovisigot com una continuació del paleocristià i bizantí. Va considerar Santa Comba de Bande com una església visigoda, tot i haver-ne dubtat.

Pere de Palol (1956) considera que la península Ibèrica és l’únic nucli on es conserva el creuer a l’arquitectura del segle VII. Entén aquesta cronologia com un ampli període d’experimentació a nivell tipològic. Considera aquestes esglésies com un recorregut entre l’arquitectura paleocristiana i la visigoda de la segona meitat del segle VII.

Luís Caballero Zoreda (1980) va basar el seu estudi de les esglésies del segle VII a partir de l’estratigrafia arqueològica i l’escultura decorativa. Va arribar a la conclusió de que a pesar de la distancia geogràfica entre les diferents esglésies es pot parlar d’elles com un grup arquitectònic cohesionat.

María de los Ángeles Utrero (2009) va recollir els estudis anterior que s'havien fet respecte a les esglésies de la península Ibèrica del segle VII, i va posar-los en conjunt. A partir d'aquí diferencia tres grups d'esglésies hispanes del segle VII. Prendrem els seus estudis com a referent ja que són els més recents i els que majors punts de vista contemplen a l'hora d'estudiar els conjunts esglesiàstics.

Planta de Santa Comba de Bande
(Yarza Luaces, Joaquín, 1985, p. 22)

S’ha anomenat grup tradicional a un conjunt d’esglésies de la península Ibèrica que daten del segle VII al IX. Hi formen part tan esglésies hispanovisigodes i com esglésies mossàrabs. Les més importants són: 

• Santa Comba de Bande n’és la més important del grup, ja que es convertí en el model per a la resta d’esglésies cruciformes que anirien apareixent posteriorment. L’església original constava d’una planta de creu grega exempta amb un absis rectangular, a la qual se li afegiren amb el temps diverses dependències conformant així una planta de creu grega inscrita en un rectangle.
  
  
• São Fructuoso de Montélios (Braga, Portugal). Format per una planta cruciforme amb braços semicirculars a l'interior, emmarcats exteriorment de forma quadrada. Va ser objecte d'una important reforma a finals del segle XIX, fet que dificulta conèixer amb exactitut quina és la part original.
  
  
• San Pedro de la Mata (Casalgordo, Toledo). És una església cruciforme amb absis exempt rectangular. Al costat meridional disposa d'una nau lateral, que no apareix en el costat septentrional. Aquesta església es troba en estat de ruïna i no ha estat objecte d'estudis arqueològics, per tant els coneixements que es tenen són relatius.
  
  
• Santa Maria de Melque (San Martín de Montalbán, Toledo). Destaca per tenir un absis en forma de ferradura que exteriorment presenta espai quadrat. Adossades a l'església es troben altres dependències rectangulars, que són coetànies al nucli cruciforme.
  
  
• Santiago de Peñalba. El més destacat en aquest cas és que l'església disposa d'un absis principal i un contraabsis. Per aquest motiu l'entrada no es situa en un eix axial a l’absis i ha de desplaçar-re en un dels braços de la creu. L’absis occidental és de mig punt peraltat al seu interior, i l’oriental presenta forma de ferradura. És un tipus de planta cruciforme que a diferència de les anteriors allarga un dels seus braços, apropant-se així al model de planta de creu llatina.

Plantes de les esglésies São Fructuoso de Montelios, San Pedro de la Mata,  Santa
María de Melque i Santiago de Peñalba. (Caballero Zoreda, Luís. 2009, p. 138)

En els últims anys s’han estudiat nous edificis que podrien haver estat influenciats pels models del grup esmentat anteriorment. És a dir, per alguns historiadors, malgrat haver estat aixecats en una cronologia més tardana creuen que estarien influenciats per les esglésies del grup anterior. Una selecció dels més importants pria ser la següent: Valdecebadar (Olivenza, Badajoz), Mosteiros (Portel, Portugal), Montinho das Laranjeiras (Alcoutim, Portugal), San Vicente de Valencia o Santa Clara de Córdoba.

Plantes de les esglésies de Valdecebadar, Mosteiros, Montinho das Laranjeiras, San Vicente de Valencia i Santa Clara de Córdoba. (Caballero Zoreda, Luís. 2009, p. 142)

Un darrer grup, estaria format per esglésies del segle VII que han estat reformades o ampliades amb posterioritat, i que arrel d'aquest intervencions han perdut la planta cruciforme o de creu grega original. Uns exemples serien: Sant Vicenç d’Obiols (Barcelona), Santa Maria de Marquet (Pont de Vilomara i Rocafort, Barcelona), Santa Magdalena d'Empuries o San Felices de Oca (Villafranca de Montes de Oca, Burgos). L’estudi d’aquest tercer grup és molt recent, pel que no es poden encara treure conclusions sobre les seves influencies visigodes. 

Plantes de Sant Vicenç d'Obiols, Santa Maria de Marquet, Santa Magdalena d'Empuries
 i San Felices de Oca.(Caballero Zoreda, Luis. 2009, p. 145)

Bibliografia: 
-BEVAN, Bernard. Historia de la arquitectura española, Editorial Juventud, Barcelona, 1970. p. 30 – 43.
-BOZAL, Valeriano. Historia del arte en España: desde los orígenes hasta la Ilustración, Ediciones Istmo, Madrid, 1973. p. 48 – 52.
-SCHLUNK, Helmut. “Arte Visigodo”, en Ars Hispaniae, vol. II, Editorial Plus-Ultra, Madrid, 1947. p. 273 – 306.
-UTRERO AGUDO, Mª de los Ángeles. “Las iglesias cruciformes del siglo VII en la Península Ibérica. Novedades y problemas cronológicos y morfológicos de un tipo arquitectónico” en CABALLERO ZOREDA, Luis. El siglo VII frente al siglo VII: Arquitectura, Instituto Arqueología Mérida, Madrid, 2009. p. 133 – 154.
-YARZA LUACES, Joaquín. Arte y arquitectura en España: 500 – 1250, Ediciones Cátedra, Madrid, 1985. p. 9 – 25.

Entrada elaborada per Sofia Martínez i Bernat Mateu