Art i arquitectura hispanovisigoda

Introducció:

En el segle V va tenir lloc la caiguda de l'Imperi Romà, aquest fet va suposar la ruptura de la unitat política d'Europa Occidental i el sorgiment de nous regnes germànics independents que van posar les bases de la societat feudal. En aquest panorama de disgregació, l'Església va ser l'únic element unificador. Tot i això, l'art va evolucionar cap a estils propis de cada regne, determinats pel seu grau de romanització i per les tradicions germàniques dels pobles que van assumir el poder. Es denomina art preromànic aquest conjunt heterogeni d'estils que es desenvolupen a Occident des de la caiguda de l'Imperi Romà fins a la consfiguració de l'art romànic en el segle XI.

El preromànic espanyol està fromat, principalment, per tres estils que es van succeint un rere l'altre; el primer estil és el visigot, que engloba des del segle V fins al segle VII, el segon estil que trobam és l'asturià, que engloba des del segle VIII, fins al segle IX, i per acabar tenim l'art de repoblació, també anomenat de frontera o mossàrab, que engloba el segle X.

Nosaltres ens centrarem en la primera manifestació, el període visigot, que es va instaurar a Hispania i que va arribar a dominar tot el territori fins a la invasió musulmana l'any 711.

Art i arquitectura visigoda

L'establiment del poble visigot a  la Península Ibèrica, va tenir lloc poc després de la batalla de Vouillé, en la qual els visigots van sofrir una derrota, i com a conseqüència, van ser desplaçats de la Gàl·lia. El seu establiment a la Gàl·lia va tenir lloc l'any 409, quan diferents pobles bàrbars van penetrar a Hispania sense trobar-hi a penes resistència, i per frenar aquest procés, Roma va autoritzar als visigots a assentar-se al sud de la Gàl·lia per així controlar els territoris hispans.  

Després de la derrota a Vouillé, els visigots es van desplaçar cap a Hispania i hi van establir un regne visigot independent.

En el cas dels visigots, l'art no suposa un trencament amb el passat, sinó que suposarà la suma d'altres elements, influències d'altres pobles i les diferents aportacions provocaran noves creacions que conformaran l'art medieval. En el món hispanovisigot, aquest art s'ha de dividir en dues etapes diferents:

1. Període gòtic-arrià: que comprèn des de la creació del regne fins l'any 586, aquest període s'ha d'entendre com un període en que es mesclen diferents corrents artístics, degut a les relacions pacífiques d'Espanya amb altres indrets que van provocar l'entrada d'altres estils o corrents.Una de les arts més importants durant aquesta època foren totes aquelles elaborades amb metall, ja sigui l'orfebreria, la joieria o la fabricació d'armes. Les làmines d'or sovint anaven decorades amb gravats, decorades amb la tècnica del calat, etc. Les joies sovint anaven policromades, amb les quals es volia aconseguir donar la sensació de riquesa. En quant a les armes, aquestes no eren armes per la lluita, sinó que eren ornamentals, usades en actes protocol·laris. Les armes trobades són espases, sables, llances, etc. Tots aquests objectes anomenats, han estat trobats als aixovars funeràris.


2. Període gòtic-catòlic: aquest període va des de la consversió a la religió cristiana, fins a la invasió musulmana de l'any 711. Degut a aquesta conversió a la religió cristiana per part de Recared, fill de Leovigild, hi ha una proliferació dels monestirs i congregacions, de les quals només ens han arribat cròniques i escrits.

Els visigots no tenien una tradició arquitectònica, per aquets motiu i a més si hi afegim que hi va haver una recessió econòmica a l'època, les obres conservades són escasses i de petites dimensions. No es sap amb quina mesura va existir una arquitectura arriana, ja que feien ús de construccions preexistents.

En època visigoda, l'arquitectura dependria de fórmules evolucionades de la cultura tardorromana sobre la qual recauria la influènica mediterrània, que donaria lloc a algunes de les basíliques. però aquesta nova fórmula, ara anomenada visigoda, deriva de la cultura omeia, especialment les voltes, el tips d'aparell usat, l'ús del maó com a material constructiu i també la reincorporació de l'escultura ornamental.

Trobam dos tipus d'església:

1. Basilical-centalitzada


2. Monacat; església monàstica.

Trobam gran quantitat de textos que mencionen esglésies i monestirs localitzats a les ciutats més importants, d'altres secundàries que han desaparegut i algunes que gairebé no es troben documentades. Encara que no tots els exemplars han desaparegut, sinó que alguns s'han conservat o com a mínim en han arribat restes importants.

L'arquitectura paleocristiana, es caracteritza per plantes basilicals amb armadures, que després donarien lloc a la visigoda del segle VII, aquesta es caracteritza per ser un espai compartimentat i centralitzat, és a dir, amb espais diferenciats, així que es fuig d'aquella conscepcó d'espai diàfan.

En quant a la forma, les capçaleres presenten una forma rectangular i es troben cobertes per una volta. Als costats de la capçalera, trobam dues cambres, de menors dimensions, serien enteses com la pastophoriae (diakonicon i la prothesis ). En els textos de Liber Ordinum es parla d'una habitació de l'església, encara que aquesta estava separada del cos principal, era anomenada preparatorium, on s'elegia el sacerdot i aquest jugava un paper en diferents processons que anaven del preparatorium a l'atar. També servia per a guardar la creu de fusta. Altres sales que trobam són aquelles de les quals es sap la seva funció però no la seva ubicació, com pugin ser la thesurum i el sacrarium.

El cobriments dels espais es duia a terme per mitjà de la volta i també de l'enteixinat de fusta. Els visigots més que la forma arquitravada, feien ús de l'arc de ferradura, aquest arc no era tan tancat com el característic de l'art islàmic.

En quant a l'aparell usat és el que s'anomena de "sillería", format per carreus grans treballats.

BIBLIOGRAFIA:

CABALLERO, L.: Arqueología de la arquitectura:Sobre límites y posibilidades de la investigación arqueológica y de la arquitectura. Unidad Asociada CSIC. Madrid. 2002. Pàgs. 83 -100.

MAROTO, J.: Història de l'art. Ed. casals. Barcelona. 2009

YARZA, J.: Arte y arquitectura en España. 500 a 1250. Ed. Cátedra. Madrid. 1987

La Península Ibèrica als segles V-VIII: el context Històric

S'usa el terme Hispània Visigoda per a referir-se al període històric en que el poble visigot es va assentar a la península Ibèrica, que podem comprendre entre els segles V i VIII.

Abans de presentar el tema cal tenir present la inestabilitat política que acompanya a aquest període i la diversitat de pobles que ocuparan la Península Ibèrica: Romans, Vàndals, Sueus, Alans, Visigots, Bizantins i Jueus.

• Els Romans, havien incorporat les terres de la península Ibèrica als seus dominis a partir de la segona guerra Púnica, el 218 a.C. Durant l'ocupació dels romans es va anar consolidant el seu poder amb una forta romanització del territori a nivell d'organització social, religiós, cultural, lingüístic, artístic, militar, urbanístic i econòmic. Encara que a partir del segle III es comença a debilitar aquest sistema. Seran ocupats i expulsats per pobles germànics.

• Els Vàndals, de naturalesa indoeuropea provenien de l'Europa central. Varen arribar a la província romana d'Hispània el 409. Es dedicaren a fer saquejos i assolar ciutats, però arribaren a tenir algunes petites àrees baix els seu poder, concentrades en el sud perninsular. Van romandre a la península en un espai curt de temps, ja que al 429 van decidir passar a Àfrica. En terres africanes van establir un important regne, des d'on saquejares i ocuparen el 455 les illes Balears.

• Els Sueus, eren un poble germànic que havia abandonat el seu assentament primitiu i vivien de saquejos i pillatges, especialment de la Galia. El 409 al igual que els vàndals van creuar el Pirineus i assolaren el nord de la península. En vàries ocasions es varen enfrontar amb els vàndals, als qui van vèncer. Van decidir instar-se a la provincia Gallaetica, ocupant així el nord-oest peninsular. Arribaren a ocupar una gran extenssió de les terres de la península.

• Els Alans, eren un grup d'ètnia irànica constituït per pastors nòmades. També s'incorporaren a la península als primers anys del segle V, instalat-se a la provincia de Lusitania. La seva estada a la península ve ser molt curta, degut a que es van desintegra com a grup ja que la majoria s' uniren als vàndals a Àfrica i un nombre més reduït es va aderir als sueus.

  

  Els diferents regnes formats als segles V-VII: el Regne Sueu en blau,
  el Regne dels Alans en verd i el regne Vàndal en vermell. (Bernat Mateu)

• Els Bizantins, provenen de l'imperi romà d'orient. Intentàren recuperar la grandesa i explendor de l'antic imperi romà del que havien sorgit. Per aquest motiu van dur a terme importants conquestes en el Mediterrani occidental. Durant el regnat de l'emperador Justinià (527-565) s'arribà al moment de major expansió, on ocuparen les illes Balears i el sud-est peninsular.

  

  Territoris hispànics incorporats a l'imperi bizantí. (Bernat Mateu)

  
  

• Els Jueus, provenen de la provincia romana de Palestina. Després de diferents diàspores es van anar extenent al llarg de tot l'imperi romà, arribant també a la peninsula Ibèrica. Vivien de forma disseminada en el conjunt del regne. Tendran major presència i importància en períodes posterior, especialment a Al-Andalus. Destacaran per les seves activitats econòmiques lligades a l'artesania, el comerç o la medicina. Seran perseguits, entre altres, pels visigots.

• Els Visigots van traslladar-se a la península Ibèrica en dues ocasions, el 416 i el 456 com aliats dels romans per tal de fer front a les tribus germàniques que aleshores estaven ocupant aquestes terres. Però un cop s'adonaren de la debilitat del poder de Roma van decidir instalar-s'hi de forma permanent. El 476 ja s'havien assentat a la península i arribaren a controlar gran part d'aquesta. Els visigots acabaren amb el domini romà de la península Ibèrica i dels pobles bàrbars, encara que als sueus no els van vèncer fins al segle VI.

  

  Màxima expanció del regne Visigot. (Bernat Mateu)

Amb l'arribada dels visigots no finalitzen les lluites pel control peninsular ni la inestabilitat política. En part aquesta inestabilitat era provocada pels propis visigots, els quals s'organitzaven en una monarquia electiva, en la qual el monarca era elegit per membres importants de la cort palatina i per bisbes. El monarca estava considerat com un ungit de Déu i tenia en les seves mans un poder i una autoritat molt amplia. Els nobles que volien fer-se amb el tron i gaudir del poder reial crearen trames per destronar als monarques, per aquest motiu els regnats visigots van una durada molt curta. Cal destacar també l'important nombre de monarques que moriren assassinats.

Els visigots van haver de conviure amb els hispanoromans a qui havien subordinat. És a dir, van haver de conviure dos pobles que tenien una naturalesa cultural molt diferent. Es vàren fer esforços per juntar a les dues cultures, però no van aconseguir bons resultats. Per aquest motiu els visigots van diferenciar dos estats en un sol territori, els quals compartien el mateix rei, però cada grup mantenia el seu codi de lleis, el hispanoromans el codi Brevari i el Visigots el Codi d'Euric. Aquesta dualitat finalitzarà amb el Liber Iudiciorum establert el 654 per Recesvint, el qual unifica jurídicament a tots els habitats del regne visigot.

A nivell social ens trobam en una societat prefeudal o de transció al feudalisme, en la qual es va produint una ruralització amb la qual la poblacó s'organitzava en nuclis reduïts i no destacaran grans ciutats, a excepció de Toledo que era la capital política i religiosa. Es substitueix l'esclavitud pel colonat, a partir d'ara la població s'organitza en la relació a la propietat de la terra. Es tendeix cap a l'autoconsum. Malgrat inicialment són dos grups aïllats amb el pas del temps hispanoromans i visigots es van apropant socialment, arribant a produir-se matrimonis mixtos.

A nivell cultural eren dos pobles amb unes diferències molt notables, però malgrat tot ambdós parlaven la mateixa llengua, el llatí vulgar. Aquest fet va permetre la comunicació entre ambdós grups, però cal tenir present l'impacte lingüístic que va tenir el domini visigot en la llengua castellana, ja que aquests a més del llati tenien un substrat de la seva llegua gòtica original. L'emprenta visigoda en la llengua és especialment destacada en l'àmbit de la toponimia.

En l'apartat religiós els visigots practicaven l'arrianisme, que era considerat una secta pel cristianisme de Roma. Per altra banda els hispanoromans havien hertat el Catolicisme com la seva única religió. El 587 Recader va unificar les dues confessions baix el catolicisme. L'uniformitat religiosa va afavorir la integració de les dues comunitats, l'ascens puntual de figures hispanoromanes en l'estructura del poder visigot i l'augment de la influència social de l'església. Cal dir que hi ha episodis aïllats i sense èxit en que alguns monarques intenten reconduir als habitants cap a l'Arrianisme. L'Església es va convertir en aquest moment en la màxima autorita moral, ja que encara no s'havien definit les àrees d'influència civil i eclesiàstica. Els bisbes de totes les diòcesis del regne es reunien en els anomenats Concilis de Toledo, on debatien assumptes de diversa naturalesa i recomanaven al rei en la seva tasca legisladora, encara que aquests Concilis eren òrgans únicament consultius.

La fi del Regne Hispanovisigot:

El 710 va morir el rei Witiza, en quedar buit el tron de la corona visigoda es varen succeir enfrontaments entre dos pretendents Roderic i Agila. Agila va pactar amb els musulmans la seva entrada a la península per tal de donar-li suport i vèncer a Roderic. El 711 els musulmans van sortir victoriosos de la batalla de Guadalete on van matar a Roderic, llavors Agila va accedir al tron com Agila II. Un any després el 712 els musulmans, dirigits per Mussa i convençuts de l'afebliment del poble visigot decideixen ocupar el seu regne. El 714 acosegueixen el domini de tota la península i les illes Balears, a excepció de la costa cantàbrica. Abd-al-Aziz ibn, fill de Mussa va ser anomenat governador d'aquestes terres, al mateix temps que Agila i un gran nombre de magnats visigots havien abandonat la península i es pot donar per acabada la monarquia hispanovisigoda.

Serà en aquest context d'inestabilitat geopolítica on s'edificarà l'església de Santa Comba de Bande. Les fons no presenten un acord unànim entorn de la seva creació, la postura més defensada és que s'inicià la seva construcció cap al darrer terç del segle VII durant el regnat de Recenvint.

Bibliografía

ADAM, Ernst. Historia del Arte universal, (vol. 9), Bilbao, Ediciones Moretón, 1967. p. 51-56

GARCÍA DE CORTÁZAR, Fernando; GONZÁLEZ VESGA, José Manuel. Breve historia de España, Barcelona, Alianza Editorial, 1994. p. 119-128, 133-134.

HUYGNE, René. El arte y el Hombre, (vol.2), Barcelona, Editorial Planeta, 1966. p. 177-179.