El
conjunt d'esglésies del segle VII conservades actualment a la península Ibèrica, tenen
alguns trets en comú, especialment pel que respecta a la seva
planta. Aquestes esglésies acostumen a disposar de murs gruixuts i
amples, en conseqüència s'obren en ells pocs vans i estrets. Trobam
preeminència en l'ús d’arcs de ferradura, els quals tenen una
arrel tardorromana i ja havien estat emprats en edificis anteriors,
en aquest cas l'arc de ferradura hispanovisigot no serà tan tancat
com l’emprat pels musulmans.
Totes
aquestes esglésies datades al segle VII i següents han estat
objecte de continues modificacions i intervencions al llarg del
temps. Per aquest motiu no es coneix clarament la procedència i la
originalitat de tots els elements constructius que formen les
esglésies. L'element més destacable del que disposen totes i el que
més podríem comparar seria la planta, la qual si seria original del
segle VII.
En
aquest període la planta evoluciona des del model basilical cap a la
plena adopció de la planta cruciforme que caracteritza Santa
Comba de Bande. Un cas escepcional és el de San Pedro de la
Nave (Zamora) que es troba en un punt entremig entre ambdós
models, malgrat ser més similar al model crucífex.
La
capçalera sempre és rectangular exteriorment, en alguns casos pot
estar absidada a l'interior. Un altra tert carecterístic d'aquestes
esglésies és que disposen de dues cambres, la pastophoriae
(diaconikon
i prothesis),
en qualsevol cas serien cambres destinades als elements relacionats
amb el ritus o l’altar, que es disposaven en els extrems dels
braços de la creu. Altres espais emprats serien el thesaurum
i el sacrarium,
tot i que no es coneix la seva exacta ubicació.
Sempre
s’havia cregut que les plantes basilicals de tipus llatí s’havien
heredat de la tradició romana, en canvi, les plantes basilicals
compartimentades (o cruciformes) són de tradició bizantina. Tot i
així a la Península Ibèrica, durant el segle VII-VIII hi havia una
gran combinació i diferencia de manifestacions artístiques i
culturals que s’arribaren a combinar ambdós models.
Manuel
Gómez-Moreno
(1919) va ser un dels primers en interesar-se per a l'estudi
d'aquestes esglésies. Defensava que les esglésies no basilicals o
que no responien a influencies islàmiques eren obligatòriament
d’època visigoda. A més va considerar la planta cruciforme
inscrita en un rectangle o quadrat com un model típicament hispà.
Aquest model no tendria continuació i seria substituït per plantes
centralitzades.
Helmut
Schlunk (1939) a
diferencia de Gómez-Moreno va emprar fonts epigràfiques i textos
com instruments cronològics per estudiar les esglésies i va crear
així una tipologia d’arquitectura visigoda. Va defensar el model
hispanovisigot com una continuació del paleocristià i bizantí. Va
considerar Santa
Comba de Bande com
una església visigoda, tot i haver-ne dubtat.
Pere
de Palol (1956)
considera que la península Ibèrica és l’únic nucli on es
conserva el creuer a l’arquitectura del segle VII. Entén aquesta
cronologia com un ampli període d’experimentació a nivell
tipològic. Considera aquestes esglésies com un recorregut entre
l’arquitectura paleocristiana i la visigoda de la segona meitat del
segle VII.
Luís
Caballero Zoreda
(1980) va basar el seu estudi de les esglésies del segle VII a
partir de l’estratigrafia arqueològica i l’escultura decorativa.
Va arribar a la conclusió de que a pesar de la distancia geogràfica
entre les diferents esglésies es pot parlar d’elles com un grup
arquitectònic cohesionat.
María
de los Ángeles Utrero (2009) va recollir els estudis anterior
que s'havien fet respecte a les esglésies de la península Ibèrica
del segle VII, i va posar-los en conjunt. A partir d'aquí diferencia
tres grups d'esglésies hispanes del segle VII. Prendrem els seus
estudis com a referent ja que són els més recents i els que majors
punts de vista contemplen a l'hora d'estudiar els conjunts
esglesiàstics.
 |
Planta de Santa Comba de Bande
(Yarza Luaces, Joaquín, 1985, p. 22) |
S’ha
anomenat grup tradicional a un conjunt d’esglésies de la península
Ibèrica que daten del segle VII al IX. Hi formen part tan esglésies
hispanovisigodes i com esglésies mossàrabs. Les més importants són:
Santa
Comba de Bande
n’és la més important del grup, ja que es convertí en el model
per a la resta d’esglésies cruciformes que anirien apareixent
posteriorment. L’església original constava d’una planta de
creu grega exempta amb un absis rectangular, a la qual se li
afegiren amb el temps diverses dependències conformant així una
planta de creu grega inscrita en un rectangle.
São
Fructuoso de Montélios
(Braga, Portugal). Format per una planta cruciforme amb braços
semicirculars a l'interior, emmarcats exteriorment de forma quadrada.
Va ser objecte d'una important reforma a finals del segle XIX, fet
que dificulta conèixer amb exactitut quina és la part original.
San
Pedro de la Mata
(Casalgordo, Toledo). És una església cruciforme amb absis exempt
rectangular. Al costat meridional disposa d'una nau lateral, que no
apareix en el costat septentrional. Aquesta església es troba en
estat de ruïna i no ha estat objecte d'estudis arqueològics, per
tant els coneixements que es tenen són relatius.
Santa
Maria de Melque
(San Martín de Montalbán, Toledo). Destaca per tenir un absis en
forma de ferradura que exteriorment presenta espai quadrat.
Adossades a l'església es troben altres dependències rectangulars,
que són coetànies al nucli cruciforme.
Santiago
de Peñalba. El
més destacat en aquest cas és que l'església disposa d'un absis
principal i un contraabsis. Per aquest motiu l'entrada no es situa
en un eix axial a l’absis i ha de desplaçar-re en un dels braços
de la creu. L’absis occidental és de mig punt peraltat al seu
interior, i l’oriental presenta forma de ferradura. És un tipus
de planta cruciforme que a diferència de les anteriors allarga un
dels seus braços, apropant-se així al model de planta de creu
llatina.
 |
Plantes de les esglésies São Fructuoso de Montelios, San Pedro de la Mata, Santa
María de Melque i Santiago de Peñalba. (Caballero Zoreda, Luís. 2009, p. 138) |
En
els últims anys s’han estudiat nous edificis que podrien haver
estat influenciats pels models del grup esmentat anteriorment. És a dir, per alguns historiadors, malgrat haver estat aixecats en una cronologia més tardana creuen que estarien influenciats per les esglésies del grup anterior. Una selecció dels més importants pria ser la següent: Valdecebadar
(Olivenza, Badajoz), Mosteiros
(Portel, Portugal), Montinho
das Laranjeiras
(Alcoutim, Portugal), San
Vicente de Valencia
o Santa Clara de
Córdoba.
 |
| Plantes de les esglésies de Valdecebadar, Mosteiros, Montinho das Laranjeiras, San Vicente de Valencia i Santa Clara de Córdoba. (Caballero Zoreda, Luís. 2009, p. 142) |
Un
darrer grup, estaria format per esglésies del segle VII que han
estat reformades o ampliades amb posterioritat, i que arrel d'aquest
intervencions han perdut la planta cruciforme o de creu grega
original. Uns exemples serien: Sant
Vicenç d’Obiols
(Barcelona), Santa
Maria de Marquet (Pont
de Vilomara i Rocafort, Barcelona), Santa Magdalena d'Empuries o San
Felices de Oca
(Villafranca de Montes de Oca, Burgos). L’estudi d’aquest tercer
grup és molt recent, pel que no es poden encara treure conclusions
sobre les seves influencies visigodes.
 |
Plantes de Sant Vicenç d'Obiols, Santa Maria de Marquet, Santa Magdalena d'Empuries
i San Felices de Oca.(Caballero Zoreda, Luis. 2009, p. 145) |
Bibliografia:
-BEVAN, Bernard.
Historia de la arquitectura española, Editorial Juventud, Barcelona, 1970. p. 30 – 43.
-BOZAL, Valeriano.
Historia del arte en España: desde los orígenes hasta la Ilustración, Ediciones Istmo, Madrid, 1973. p. 48 – 52.
-SCHLUNK, Helmut. “Arte Visigodo”, en
Ars Hispaniae, vol. II, Editorial Plus-Ultra, Madrid, 1947. p. 273 – 306.
-UTRERO AGUDO, Mª de los Ángeles. “Las iglesias cruciformes del siglo VII en la Península Ibérica. Novedades y problemas cronológicos y morfológicos de un tipo arquitectónico” en CABALLERO ZOREDA, Luis.
El siglo VII frente al siglo VII: Arquitectura, Instituto Arqueología Mérida, Madrid, 2009. p. 133 – 154.
-YARZA LUACES, Joaquín.
Arte y arquitectura en España: 500 – 1250, Ediciones Cátedra, Madrid, 1985. p. 9 – 25.
Entrada elaborada per Sofia Martínez i Bernat Mateu
