dimarts, 14 de maig del 2013

Anàlisi tècnic


Santa Comba de Bande: 
L’església de Santa Comba es troba a la Comunitat autònoma de Galícia, al terme municipal de Baños de Bande, a 43 km al sud-oest d’Orense en direcció a Celanova. 
Establir una datació exacta per Sta. Comba és complicat i ha generat discussió per tots aquells que s’hi han interessat. Aquesta discussió es centra entorn a criteris tipològics i de l'estil dels seus elements decoratius. Luis Caballero Zoreda, museòleg i arqueòleg, interessat científicament en l’estudi de l’Antiguitat Tardana i el pas de l’Edat Mitja, proposa un bon estat de la qüestió sobre la polèmica datació d’aquesta església. 
S’han establert dues conclusions contradictòries: Thomas Hauschild, professor d’antropologia social/cultural de la Universitat Marthin Luther de Halle (Wittenberg, Alemanya), senyala l’ absis de Sta. Comba com el paradigma d’aparell d’època visigoda. En canvi, Caballero considera que l’ absis és justament la millor prova d’un afegit posterior; en conseqüència Bande, s’hauria construït en època visigoda però el seu alçat actual seria sobretot de la Repoblació. En aquest sentit, Pere de Palol, també involucrat en nombroses excavacions i estudis arqueològics, puntua que no es pot oblidar que Santa Comba fou reconstruïda a fundamentis,  a l’època d’Alfons III (872).

Es senyala però, de forma general, que és una construcció de meitat del segle VII, i presenta característiques de l’art hispano-visigot assentat a la Península Ibèrica des del segle V, quan l’Imperi Romà s’havia dissolt fins a la conquesta musulmana de la Península, segle VIII.

Es va sol•licitar l’anàlisi estratigràfic de l’església, donada la controvèrsia que ha generat la seva datació. Un cop realitzada la fotogrametria es va procedir a la lectura dels paraments. El dubte era si hi havia dos edificis de l’Alta Edat Mitjana inscrits dins un o si es tractava d’una única església. S’ha demostrat que l’edifici original es conforma a partir de la planta de creu grega exempta amb capçalera i pòrtic als peus. S’ha volgut inscriure aquesta planta cruciforme dins un rectangle degut a modificacions posteriors en que l’ absis original es va reconstruir i s’hi va afegir un avant-absis; allargant així la capçalera. Es sap que la construcció dels absis és coetània per la unitat de l’aparell, l’absència de talls o lligades per rebre nous carreus. Els espais laterals situats als angles del transsepte i el braç de l’ absis són també afegits posteriors, dels quals sols se’n conserva un; ens ho demostren els forats de bastida practicats al mur amb posterioritat. Es pensa que també pogués haver dues cambres més als costats del pòrtic, fent allargar encara més la planta.

Entre les esglésies hispanes, senyala Joaquin Yarya, resulta molt oriental o relacionada amb Ràvenna. La planta de creu grega es veu completada amb l’allargament de la nau longitudinal amb el pòrtic als peus i la capçalera atorgant un joc de simetries a la planta.
Díaz Lorenzo, Juan Carlos. a través de http://arteyarquitectura.wordpress.com
La pedra utilitzada per el parament dels murs És granítica, tallada de forma irregular i amb una ordenació desigual; centrant l’ interès en tallar millor les dovelles dels arcs torals que sostenen l’estructura central.  Procedint a realitzar una lectura més detallada de la construcció, des del pòrtic oest es dóna entrada a l’església, trobam tres vans, un d’ells cec on es disposa un relleu amb una inscripció. Aquest espai es troba cobert a una vessant. Actualment a l’exterior està cobert per teules, com la resta de la coberta exterior, i rematat per una espadanya amb dues bífores i un va petit a la part més punxeguda.

A continuació, la zona del creuer s’aixeca en altura i s’obren quatre obertures a cadascun dels costats ja que és de secció quadrada. Està cobert a quatre aigües per maons de tipus romà d’un parament espigat; formant una volta d’aresta interior. Les obertures cap als braços de la creu a partir del creuer els podem anomenar arcs torals.

L’avantabsis, orientat a l’est també està cobert per aquest parament espigat a mode de volta de canó, paral•lel a l’arc toral que obre aquest espai on també hi ha dues obertures a cada costat a nivell del terra i una finestra superior també de mig punt que aporta lluminositat a l’espai. Seguidament davall aquesta finestra s’obre un arc de ferradura sobre una imposta que sobresurt una mica del mur ja que també és sostinguda pels dos parells de columnes de marbre negre i capitells corintis, possiblement reutilitzades d’una construcció romana propera. Aquestes es situen a cada costat de l’obertura de l’absis. Està cobert a l’exterior a una vessant però interiorment amb volta de canó. Conta amb una finestra elevada al mur est.

Alguna cosa a afegir seria l’ús de la finestra situada entre l’arc toral que dona pas a l’absis; es pensa que pogués ser l’entrada a una cambra superior que no ens ha arribat, amb una funció de ressonància per a l’ús de campanes que farien sonar mitjançant un sistema de cordes des de l’interior de l’església. També afegir, que les cambres laterals de l’avant-absis, d’època posterior, podien tenir una funció monàstica o per guardar elements sagrats del culte.

La senzillesa de l’església contrasta amb el partit que va saber treure l’arquitecte amb l’hàbil joc de diferents altures per tal d’obrir vans produint canvis de lluminositat de l’espai intern. 
Díaz Lorenzo, Juan Carlos. a través de http://arteyarquitectura.wordpress.com
Bibliografia: 
GODOY, Cristina. Arqueología y litúrgia. Iglesias hispánicas (siglos IV al VIII). Publicacions de la Universitat de Barcelona, Barcelona, 1995 
YARZA, Joaquín. Arte y arquitectura en España. 500 a 1250. Ediciones cátedra S.A Madrid, 1987
CABALLERO, Luis;  ARCE, Fernando; UTRERO, Mªde los Ángeles. (Unidad Asociada CSIC/Universidad del País Vasco. Grupo de Arqueología Tardoantigua y Medieval.) Arqueologia de la arquitectura 2, Santa Comba de Bande (Orense). Arquitectura y documentación escrita. [en línea]. 2003. Pàgs: 69-73, 

Art i arquitectura hispanovisigoda


Introducció:
En el segle V va tenir lloc la caiguda de l'Imperi Romà, aquest fet va suposar la ruptura de la unitat política d'Europa Occidental i el sorgiment de nous regnes germànics independents que van posar les bases de la societat feudal. En aquest panorama de disgregació, l'Església va ser l'únic element unificador. Tot i això, l'art va evolucionar cap a estils propis de cada regne, determinats pel seu grau de romanització i per les tradicions germàniques dels pobles que van assumir el poder. Es denomina art preromànic aquest conjunt heterogeni d'estils que es desenvolupen a Occident des de la caiguda de l'Imperi Romà fins a la consfiguració de l'art romànic en el segle XI.
El preromànic espanyol està fromat, principalment, per tres estils que es van succeint un rere l'altre; el primer estil és el visigot, que engloba des del segle V fins al segle VII, el segon estil que trobam és l'asturià, que engloba des del segle VIII, fins al segle IX, i per acabar tenim l'art de repoblació, també anomenat de frontera o mossàrab, que engloba el segle X.
Nosaltres ens centrarem en la primera manifestació, el període visigot, que es va instaurar a Hispania i que va arribar a dominar tot el territori fins a la invasió musulmana l'any 711.
Art i arquitectura visigoda
L'establiment del poble visigot a  la Península Ibèrica, va tenir lloc poc després de la batalla de Vouillé, en la qual els visigots van sofrir una derrota, i com a conseqüència, van ser desplaçats de la Gàl·lia. El seu establiment a la Gàl·lia va tenir lloc l'any 409, quan diferents pobles bàrbars van penetrar a Hispania sense trobar-hi a penes resistència, i per frenar aquest procés, Roma va autoritzar als visigots a assentar-se al sud de la Gàl·lia per així controlar els territoris hispans.  
Després de la derrota a Vouillé, els visigots es van desplaçar cap a Hispania i hi van establir un regne visigot independent.


En el cas dels visigots, l'art no suposa un trencament amb el passat, sinó que suposarà la suma d'altres elements, influències d'altres pobles i les diferents aportacions provocaran noves creacions que conformaran l'art medieval. En el món hispanovisigot, aquest art s'ha de dividir en dues etapes diferents:


  1. Període gòtic-arrià: que comprèn des de la creació del regne fins l'any 586, aquest període s'ha d'entendre com un període en que es mesclen diferents corrents artístics, degut a les relacions pacífiques d'Espanya amb altres indrets que van provocar l'entrada d'altres estils o corrents.Una de les arts més importants durant aquesta època foren totes aquelles elaborades amb metall, ja sigui l'orfebreria, la joieria o la fabricació d'armes. Les làmines d'or sovint anaven decorades amb gravats, decorades amb la tècnica del calat, etc. Les joies sovint anaven policromades, amb les quals es volia aconseguir donar la sensació de riquesa. En quant a les armes, aquestes no eren armes per la lluita, sinó que eren ornamentals, usades en actes protocol·laris. Les armes trobades són espases, sables, llances, etc. Tots aquests objectes anomenats, han estat trobats als aixovars funeràris.

  2. Període gòtic-catòlic: aquest període va des de la consversió a la religió cristiana, fins a la invasió musulmana de l'any 711. Degut a aquesta conversió a la religió cristiana per part de Recared, fill de Leovigild, hi ha una proliferació dels monestirs i congregacions, de les quals només ens han arribat cròniques i escrits.
Els visigots no tenien una tradició arquitectònica, per aquets motiu i a més si hi afegim que hi va haver una recessió econòmica a l'època, les obres conservades són escasses i de petites dimensions. No es sap amb quina mesura va existir una arquitectura arriana, ja que feien ús de construccions preexistents.
En època visigoda, l'arquitectura dependria de fórmules evolucionades de la cultura tardorromana sobre la qual recauria la influènica mediterrània, que donaria lloc a algunes de les basíliques. però aquesta nova fórmula, ara anomenada visigoda, deriva de la cultura omeia, especialment les voltes, el tips d'aparell usat, l'ús del maó com a material constructiu i també la reincorporació de l'escultura ornamental.
Trobam dos tipus d'església:
  1. Basilical-centalitzada

  2. Monacat; església monàstica.

Trobam gran quantitat de textos que mencionen esglésies i monestirs localitzats a les ciutats més importants, d'altres secundàries que han desaparegut i algunes que gairebé no es troben documentades. Encara que no tots els exemplars han desaparegut, sinó que alguns s'han conservat o com a mínim en han arribat restes importants.


L'arquitectura paleocristiana, es caracteritza per plantes basilicals amb armadures, que després donarien lloc a la visigoda del segle VII, aquesta es caracteritza per ser un espai compartimentat i centralitzat, és a dir, amb espais diferenciats, així que es fuig d'aquella conscepcó d'espai diàfan.



En quant a la forma, les capçaleres presenten una forma rectangular i es troben cobertes per una volta. Als costats de la capçalera, trobam dues cambres, de menors dimensions, serien enteses com la pastophoriae (diakonicon i la prothesis ). En els textos de Liber Ordinum es parla d'una habitació de l'església, encara que aquesta estava separada del cos principal, era anomenada preparatorium, on s'elegia el sacerdot i aquest jugava un paper en diferents processons que anaven del preparatorium a l'atar. També servia per a guardar la creu de fusta. Altres sales que trobam són aquelles de les quals es sap la seva funció però no la seva ubicació, com pugin ser la thesurum i el sacrarium.



El cobriments dels espais es duia a terme per mitjà de la volta i també de l'enteixinat de fusta. Els visigots més que la forma arquitravada, feien ús de l'arc de ferradura, aquest arc no era tan tancat com el característic de l'art islàmic.

En quant a l'aparell usat és el que s'anomena de "sillería", format per carreus grans treballats.



BIBLIOGRAFIA:



CABALLERO, L.: Arqueología de la arquitectura:Sobre límites y posibilidades de la investigación arqueológica y de la arquitectura. Unidad Asociada CSIC. Madrid. 2002. Pàgs. 83 -100.

MAROTO, J.: Història de l'art. Ed. casals. Barcelona. 2009
YARZA, J.: Arte y arquitectura en España. 500 a 1250. Ed. Cátedra. Madrid. 1987