S'usa el terme Hispània
Visigoda per a referir-se al període històric en que el poble
visigot es va assentar a la península Ibèrica, que podem comprendre
entre els segles V i VIII.
Abans de presentar el
tema cal tenir present la inestabilitat política que acompanya a
aquest període i la diversitat de pobles que ocuparan la Península
Ibèrica: Romans, Vàndals, Sueus, Alans, Visigots, Bizantins i
Jueus.
- Els Romans, havien incorporat les terres de la península Ibèrica als seus dominis a partir de la segona guerra Púnica, el 218 a.C. Durant l'ocupació dels romans es va anar consolidant el seu poder amb una forta romanització del territori a nivell d'organització social, religiós, cultural, lingüístic, artístic, militar, urbanístic i econòmic. Encara que a partir del segle III es comença a debilitar aquest sistema. Seran ocupats i expulsats per pobles germànics.
- Els Vàndals, de naturalesa indoeuropea provenien de l'Europa central. Varen arribar a la província romana d'Hispània el 409. Es dedicaren a fer saquejos i assolar ciutats, però arribaren a tenir algunes petites àrees baix els seu poder, concentrades en el sud perninsular. Van romandre a la península en un espai curt de temps, ja que al 429 van decidir passar a Àfrica. En terres africanes van establir un important regne, des d'on saquejares i ocuparen el 455 les illes Balears.
- Els Sueus, eren un poble germànic que havia abandonat el seu assentament primitiu i vivien de saquejos i pillatges, especialment de la Galia. El 409 al igual que els vàndals van creuar el Pirineus i assolaren el nord de la península. En vàries ocasions es varen enfrontar amb els vàndals, als qui van vèncer. Van decidir instar-se a la provincia Gallaetica, ocupant així el nord-oest peninsular. Arribaren a ocupar una gran extenssió de les terres de la península.
- Els Alans, eren
un grup d'ètnia irànica constituït per pastors nòmades. També
s'incorporaren a la península als primers anys del segle V,
instalat-se a la provincia de Lusitania. La seva estada a la
península ve ser molt curta, degut a que es van desintegra com a
grup ja que la majoria s' uniren als vàndals a Àfrica i un nombre
més reduït es va aderir als sueus.
Els diferents regnes formats als segles V-VII: el Regne Sueu en blau,
el Regne dels Alans en verd i el regne Vàndal en vermell. (Bernat Mateu)
- Els Bizantins,
provenen de l'imperi romà d'orient. Intentàren recuperar la
grandesa i explendor de l'antic imperi romà del que havien sorgit.
Per aquest motiu van dur a terme importants conquestes en el
Mediterrani occidental. Durant el regnat de l'emperador Justinià
(527-565) s'arribà al moment de major expansió, on ocuparen les
illes Balears i el sud-est peninsular.
Territoris hispànics incorporats a l'imperi bizantí. (Bernat Mateu)
- Els Jueus, provenen de la provincia romana de Palestina. Després de diferents diàspores es van anar extenent al llarg de tot l'imperi romà, arribant també a la peninsula Ibèrica. Vivien de forma disseminada en el conjunt del regne. Tendran major presència i importància en períodes posterior, especialment a Al-Andalus. Destacaran per les seves activitats econòmiques lligades a l'artesania, el comerç o la medicina. Seran perseguits, entre altres, pels visigots.
- Els Visigots van traslladar-se a la península Ibèrica en dues ocasions, el 416 i el 456 com aliats dels romans per tal de fer front a les tribus germàniques que aleshores estaven ocupant aquestes terres. Però un cop s'adonaren de la debilitat del poder de Roma van decidir instalar-s'hi de forma permanent. El 476 ja s'havien assentat a la península i arribaren a controlar gran part d'aquesta. Els visigots acabaren amb el domini romà de la península Ibèrica i dels pobles bàrbars, encara que als sueus no els van vèncer fins al segle VI.
Màxima expanció del regne Visigot. (Bernat Mateu)
Amb l'arribada dels
visigots no finalitzen les lluites pel control peninsular ni la
inestabilitat política. En part aquesta inestabilitat era provocada
pels propis visigots, els quals s'organitzaven en una monarquia
electiva, en la qual el monarca era elegit per membres importants de
la cort palatina i per bisbes. El monarca estava considerat com un
ungit de Déu i tenia en les seves mans un poder i una autoritat molt
amplia. Els nobles que volien fer-se amb el tron i gaudir del poder
reial crearen trames per destronar als monarques, per aquest motiu
els regnats visigots van una durada molt curta. Cal destacar també
l'important nombre de monarques que moriren assassinats.
Els visigots van haver
de conviure amb els hispanoromans a qui havien subordinat. És a dir,
van haver de conviure dos pobles que tenien una naturalesa cultural
molt diferent. Es vàren fer esforços per juntar a les dues
cultures, però no van aconseguir bons resultats. Per aquest motiu
els visigots van diferenciar dos estats en un sol territori, els
quals compartien el mateix rei, però cada grup mantenia el seu codi
de lleis, el hispanoromans el codi Brevari i el Visigots el Codi
d'Euric. Aquesta dualitat finalitzarà amb el Liber Iudiciorum
establert el 654 per Recesvint, el qual unifica jurídicament a tots
els habitats del regne visigot.
A nivell social ens
trobam en una societat prefeudal o de transció al feudalisme, en la
qual es va produint una ruralització amb la qual la poblacó
s'organitzava en nuclis reduïts i no destacaran grans ciutats, a
excepció de Toledo que era la capital política i religiosa. Es
substitueix l'esclavitud pel colonat, a partir d'ara la població
s'organitza en la relació a la propietat de la terra. Es tendeix cap
a l'autoconsum. Malgrat inicialment són dos grups aïllats amb el
pas del temps hispanoromans i visigots es van apropant socialment,
arribant a produir-se matrimonis mixtos.
A nivell cultural eren
dos pobles amb unes diferències molt notables, però malgrat tot
ambdós parlaven la mateixa llengua, el llatí vulgar. Aquest fet va
permetre la comunicació entre ambdós grups, però cal tenir present
l'impacte lingüístic que va tenir el domini visigot en la llengua
castellana, ja que aquests a més del llati tenien un substrat de la
seva llegua gòtica original. L'emprenta visigoda en la llengua és
especialment destacada en l'àmbit de la toponimia.
En l'apartat religiós
els visigots practicaven l'arrianisme, que era considerat una secta
pel cristianisme de Roma. Per altra banda els hispanoromans havien
hertat el Catolicisme com la seva única religió. El 587 Recader va
unificar les dues confessions baix el catolicisme. L'uniformitat
religiosa va afavorir la integració de les dues comunitats, l'ascens
puntual de figures hispanoromanes en l'estructura del poder visigot i
l'augment de la influència social de l'església. Cal dir que hi ha
episodis aïllats i sense èxit en que alguns monarques intenten
reconduir als habitants cap a l'Arrianisme. L'Església es va
convertir en aquest moment en la màxima autorita moral, ja que
encara no s'havien definit les àrees d'influència civil i
eclesiàstica. Els bisbes de totes les diòcesis del regne es reunien
en els anomenats Concilis de Toledo, on debatien assumptes de diversa
naturalesa i recomanaven al rei en la seva tasca legisladora, encara
que aquests Concilis eren òrgans únicament consultius.
La fi del Regne
Hispanovisigot:
El 710 va morir el rei
Witiza, en quedar buit el tron de la corona visigoda es varen succeir
enfrontaments entre dos pretendents Roderic i Agila. Agila va pactar
amb els musulmans la seva entrada a la península per tal de
donar-li suport i vèncer a Roderic. El 711 els musulmans van sortir
victoriosos de la batalla de Guadalete on van matar a Roderic,
llavors Agila va accedir al tron com Agila II. Un any després el 712
els musulmans, dirigits per Mussa i convençuts de l'afebliment del
poble visigot decideixen ocupar el seu regne. El 714 acosegueixen el
domini de tota la península i les illes Balears, a excepció de la
costa cantàbrica. Abd-al-Aziz ibn, fill de Mussa va ser anomenat
governador d'aquestes terres, al mateix temps que Agila i un gran
nombre de magnats visigots havien abandonat la península i es pot
donar per acabada la monarquia hispanovisigoda.
Serà en aquest context
d'inestabilitat geopolítica on s'edificarà l'església de Santa
Comba de Bande. Les fons no presenten un acord unànim entorn de la
seva creació, la postura més defensada és que s'inicià la seva
construcció cap al darrer terç del segle VII durant el regnat de
Recenvint.
Bibliografía
ADAM, Ernst. Historia
del Arte universal, (vol. 9), Bilbao, Ediciones Moretón, 1967.
p. 51-56
GARCÍA DE CORTÁZAR,
Fernando; GONZÁLEZ VESGA, José Manuel. Breve historia de España,
Barcelona, Alianza Editorial, 1994. p. 119-128, 133-134.
HUYGNE, René. El arte
y el Hombre, (vol.2), Barcelona, Editorial Planeta, 1966. p.
177-179.
